galego-português imprimir cerrar
Artículos
 
 
 
último apunte de diario “Els governs continuen idolatrant l’economia de mercat”
   
 
25/09/2011 | Laura L. Davic | - |
L'informatiu
 
Poc amic de les etiquetes conceptuals i dels que dicten sentències –potser per això no li agrada gens la raça dels tertulians-, Carlos Taibo recorre a l’humor per desgranar els problemes derivats del capitalisme, que ja fa molts anys que denuncia. Esmunyedís amb els mitjans de masses, ompli sales amb gent que vol per escoltar el seu discurs. Referent del pensament crític i defensor del decreixement, el professor de Ciència Política de la Universidad Autónoma de Madrid és també un convençut de la força del moviment del 15M.



P: Diu vosté en un article recent: “Mai pensàvem que els nostres governants arribarien tan lluny en la seua complicitat amb obscens interessos privats”. Hem sigut uns ingenus?

R: Els nostres pronòstics assenyalaven que el que estan fent els nostres governants és el que anaven a fer, però mai havíem pensat que ho farien amb tanta soltesa, tant agosarament, portant rigorosament totes les regles del joc sense cap escletxa perquè pensem que tenen alguna voluntat per mantenir oberta una altra finestra. El nostre diagnòstic no era completament ajustat pel que fa a la submissió d’eixos governants. Pense en la socialdemocràcia: jo ja sabia que tenia escassa voluntat de resistència respecte de les regles del joc del sistema, però ha anat molt més lluny del que qualsevol pronòstic aconsellava concloure.



P: Excloem d’aquesta afirmació, llavors, els governs regionals del PP. A aquests, en tant que conservadors, ja se’ls veia vindre?

R: Al Partit Popular no hi ha cap trampa ni cartró; és una fórmula d’organització política dels grans interessos empresarials, amb la qual cosa, almenys hi ha coherència amb el seu projecte. No hi ha distància entre la retòrica abraçada i les pràctiques desplegades. Això no succeeix amb el PSOE, que continua dient que les mesures que està aplicant són per a garantir la preservació de l’Estat del Benestar.



P: El Govern valencià prepara ara un “Pla d’austeritat”. Tots aquestos anys, què han fet, gastar sense control?

R: Ho han fet, però el més important no és que gasten més o menys, sinó en què s’ho han gastat. Quin és el principal efecte del canvi constitucional que s’acaba de registrar? D’ara endavant les administracions públiques que tinguen deutes amb bancs, assumiran que la prioritat serà tornar eixos deutes. Això implica que si cal reduir al no-res els pressupostos de sanitat i ensenyament, es reduiran. Són els mateixos governs que no tenen cap dubte de mantenir nivells altíssims d’ajuda pública a l’ensenyament concertat, que és en realitat, privat. No hi ha recursos per a l’ensenyament públic, però continua havent-ne per al concertat.



P: Ací tenim un aeroport sense avions, una òpera elitista, un parc temàtic sense visitants... Tot això no es podia haver previst?

R: Sí. Estava previst que això anava per un camí que portaria a la catàstrofe. Els nostres governants, socialistes o populars, han assenyalat que la culpa de la crisi la té un fenomen importat dels Estats Units, alié a l’economia espanyola. No és veritat. Durant anys hem denunciat les seqüeles que derivarien de l’especulació i de la bombolla immobiliària. Els dos partits que han governant Espanya en els últims 20 anys han aplicat les mateixes polítiques en aquest terreny. Hi ha una reunió d’interessos dels dos grans partits, clarament subordinats a poderoses corporacions economicofinanceres. A estos els preocupa molt poc el llegat dramàtic del creixement del dèficit públic.



P: A la Comunitat Valenciana hi ha 133.000 habitatges nous i buits i molta gent que no pot accedir a una casa. Com caldria ajustar aquestos desequilibris?

R: Cal intervenir els mercats. No es pot continuar tolerant que no es resolguen els problemes de la majoria dels ciutadans sinó que es ratifique un escenari de creixent desigualtat. Això implica trencar amb les regles del joc, que es deriven del problema primigeni: la propietat i la desigualtat en el que respecta als ingressos dels ciutadans. Per què no acaben amb les operacions especulatives dels bancs? Perquè els governs continuen idolatrant l’economia de mercat.



P: L’AVE Madrid València no té els resultats esperats. Calia?

R: Jo tinc la certesa que no. Em sembla que amb la dècima part que ha costat la nova línia d’AVE, s’hagueren obtingut prestacions per millorar el sistema ferroviari convencional. Tampoc no sé per què tenim tanta pressa, per què cal arribar de València a Madrid en una hora i mitja? Eixa és una necessitat que afecta una minoria singularíssima de la població: els executius de les grans empreses. Això posa de manifest una realitat social molt delicada: s’inverteixen formidables quantitats de recursos públics per construir una infraestructura al servei d’una minoria escarida de la població. I mentre, es degraden les possibilitats de transport de la majoria dels ciutadans. Els trens de preu raonable han desaparegut. Per a la majoria, no queda altre remei que agafar l’autobús.



P: Està la política de fets consumats instal·lada com a pràctica habitual en els nostres governs?

R: Sí. I bona part d’eixos fets consumats se’ns escapen, a través de normes legals que no són objecte de discussió pública o a través de pràctiques que ni tan sols han d’ajustar-se a normes legals. Si ens assabentàrem de moltes de les normes del joc que es cuinen a la rebotiga, estaríem encara més horroritzats del que ja ho estem.



P: I continuen pensant en com reactivar la construcció: “Si no hi ha obra privada, impulsem l’obra pública”. S’estan aplicant les mateixes receptes de sempre?

R: Continuem obstinats a moure el carro de les grans empreses de la construcció privada, esta és la qüestió fonamental. Continuen partint de la presumpció de què vivim en un planeta en el qual podem viure il·limitadament. Pose’m per cas el cotxe elèctric: no és preferible usar cotxes menys contaminants que els actuals? Òbviament sí. Però el procés de fabricació és tan onerós com els dels automòbils de hui. Més enllà d’això, la pregunta és: necessitem estos cotxes, elèctrics o no? Els nostres governants prefereixen moure el carro de la indústria automobilística, modernitzant-ne el discurs i oblidant la pregunta de fons: tenim tantes necessitats de moure’ns, ens cal un parc automobilístic de 15 milions de cotxes, o podríem prescindir-ne d’alguns? No es fan aquestes preguntes perquè estan clarament subordinats als interessos privats.



P: La Setmana de la Mobilitat Sostenible, en València, es redueix a un passeig en bicicleta i en diumenge. Continua el Medi Ambient sent un tema menor per als polítics?

R: És evident que sí. I al calor de la crisi financera les coses han anat a pitjor: si abans hi havia alguna voluntat formal i estètica per preocupar-se per estes coses, de la mà d’algunes iniciatives simbòliques, hui ha quedat arraconada. És una visió a curt termini, que ignora que la majoria dels problemes que arrosseguem són de mig o llarg termini. Vivim en el dia a dia de manera que res que tinga a vore amb un futur llunyà interessa a uns dirigents que només estan pensant a guanyar les pròximes eleccions.



P: Ara estem amb les Diputacions. El PSOE vol eliminar-les, el PP es divideix entre negar-s’hi o dir que cal més temps per estudiar-ho... Ens estan prenent el pèl?

R: Imagine que són posicions intercanviables: potser d’ací a quatre anys el PP vol suprimir-les i el PSOE no. Jo admet que hi haja una discussió legítima sobre si la mida d’estes estructures s’ha desbocat. Però em preocupa menys que quan es planteja en termes pareguts en relació amb la sanitat i l’ensenyament, llavors s’encenen totes les alarmes. El problema és molt més general; és la mecànica d’agressions contra els serveis públics que ens emplaça davant un escenari extremadament delicat, més encara quan va acompanyat de processos de privatització gens ocults.



P: El Govern valencià vol engegar ara un sistema educatiu que premie els centres segons els resultats...

R: El tipus de projecte educatiu que el Partit Popular defén és cada vegada més elitista i privatitzador: el ‘campe qui puga’, sabent que els qui se salvaran són els que més recursos tenen.



P: Els partits minoritaris d’esquerra s’oposen a aquesta privatització d’allò públic, però no tenen cap poder de decisió. El 20-N no eixirà un Govern nou amb sensibilitat d’esquerres. Què hi farem, llavors?

R:El panorama que es derivarà després del 20-N no és molt diferent del que tenim hui. Alliberem-nos d’il·lusions òptiques pel que respecta als qui governen hui a la Moncloa. El seu designi de plegar-s’hi a polítiques malsanes és molt similar al del PP. El nostre problema no és només la debilitat de la nostra resposta, és també el fet que al final hem tancat files al voltant del que és públic perquè no ens queda altre remei, però oblidem que el que és públic deixa molt a desitjar. Jo treballe a una universitat pública i si se’m demana per la difusió del pensament crític allà, diré que és nul·la. Que siga pública no garantitza el pensament crític. Hem de pensar quin tipus de sector públic volem: hem de parlar d’allò públic autogestionat, socialitzat o, d’activitats privades que responguen a aquestos codis.



P: L’activisme és el camí?

R: Hi ha moltes raons per recelar de les institucions, dels partits, dels sindicats i, en paral·lel, n’hi ha molts motius perquè ens autoorganitzem en la base de la societat i perquè comencem a treballar en canviar les regles del joc sense esperar al que diuen les institucions i a aconseguir majories parlamentàries o a controlar governs. Jo aposte per un projecte d’autonomia, que crec que és possible en tots els àmbits de la vida. És un projecte mobilitzador que implica que podem començar a canviar les coses ací i ara sense esperar a cap moment màgic.



P: En la vaga general de fa un any no va eixir molta gent al carrer. Aquesta tardor, són necessàries més mobilitzacions i més multitudinàries?

R: Les darreres vagues generals han sigut més bé alacaigudes, així és que no crec que una hui siga pitjor. Una vaga general en les condicions de hui col·loca en un paper protagonista els sindicats alternatius i les persones aturades i precàries. I seria molt saludable que fóra una vaga general de consum i no només de producció i de serveis. Crec que l’alé general que sorgeix del moviment del 15 de maig, dibuixa expectatives inèdites. El que seria un fracàs seria no convocar una vaga general.



P: Perquè no ocorrerà un canvi de model productiu a l’estat espanyol...

R: El que en el discurs dels nostres governants és un canvi de model productiu atén simplement a marrades dins de la lògica del capital. El canvi que molts acaronem és un canvi radical: eixir del capitalisme i deixar d’idolatrar el creixement, el consum, la productivitat, la competitivitat, les tecnologies, la jerarquia i la divisió del treball. Les forces polítiques que tenen pes, ni tan sols les de l’esquerra tradicional, van en aquesta línia de pensament.



 
subir